Entrada final

El semestre ja termina i vull resumir a grans trets tot allò que he après en Aquesta assignatura, i sobretot com he canviat el meu punt de vista sobre l’educació.

Quan vaig matricular-me al grau d’educació infantil, pensava que aprendria diversos jocs per entretenir als alumnes, i sobretot a fer fitxes per a que els nens i nenes aprenguessin coneixements. Però, sobretot a aquesta assignatura (ja que hi ha altres que encara són tradicionals) m’he adonat que el mestre ha d’elegir el camí que vols seguir. Trobem principalment dos models d’educació; el model tradicional, és a dir, aquell model que jo pensava que anava a treballar i que considerava el normal ja que es amb el que m’he educat jo, i el model constructivista o nou, que és el que vull arribar a instaurar a  les meves classes quan sigui mestra.

En el mètode tradicional, el mestre és el que sap tots els coneixements i és superior als alumnes, per aquest motiu els infants han de reproduir el que diu el mestre i plasmar-lo al examen per poder passar al pròxim nivell. Per tant, només serveixen per estudiar i anar a la universitat aquells nens capaços de memoritzar i reproduir uns coneixements. Mentre que els altres alumnes que potser no els memoritzen, però que si els saben posar en pràctica, llavors suspenen. Per tant, el model tradicional és un model propedèutic, ja que només alguns poden passar de nivell en nivell fins arribar a la universitat mentre que els altres es van quedant pel camí, i a més s’ensenyen diferents matèries de manera selectiva i llavors, l’objecte d’estudi són els coneixements d’aquestes matèries determinades, per tant, el currículum escolar no té l’objectiu d’aprendre per a la vida, sinó que té l’objectiu de seleccionar l’alumnat a partir d’uns coneixements concrets d’unes matèries.

 A més, aquestos mestres van sempre estressats per poder arribar a donar tot el temari i continguts del currículum abans de finalitzar el curs. És per això, que les explicacions són molt ràpides i es dedica molt poc temps per a cada contingut i és llavors quan els alumnes van arrossegant els dubtes, es perden i no són capaços de relacionar-lo amb la realitat perquè no entenen el concepte, només es saben la definició. Això té molt a veure en que els nens només estudien el que diu un únic llibre, un llibre sagrat per al mestre tradicional, el llibre de text.

D’altra banda, a l’escola constructivista, el mestre és una figura orientativa del alumne. El mestre ajuda a que els alumnes creïn el seu propi coneixement a partir de diversos recursos com poden ser: revistes, informatius, internet, documentals, enciclopèdies, diccionaris, les TIC... i proposa diversos jocs per a que a la vegada que els nens i nenes experimenten la situació, aprenen els continguts sense adonar-se, i així a més sap posar en practica allò que aprèn a la seva vida real, és a dir, procurant un aprenentatge significatiu i globalitzador. Per tant, no es basa en el llibre de text, és més, moltes classes constructivistes ni tan sols tenen llibre de text, sinó que empren una gran varietat de recursos, tant en paper com digitals, per construir el coneixement a partir de diverses fonts. A més de tot això, cal fer referència al TPACK. Aquest és el nou model de mestre, el que hem d’arribar a assolir, on el mestre sap conceptes, sap educar i a més, saben emprar les eines de les noves tecnologies per ensenyar. Per tant, un bon mestre és aquell que sap fer les tres coses. Així, un mestre que sap molts conceptes i definicions, però que no sap educar ni emprar un ordinador, llavors segurament els seus alumnes no entendran res. I si el mestre sap com ensenyar les coses al seu alumnes i sap utilitzar perfectament les noves tecnologies però no té una base en conceptes, llavors, tampoc és un bon mestre, ja que els alumnes veurien com el mestre té dubtes i causaria inseguretat. I per últim, si el mestre coneix perfectament el món de la informàtica, però no sap com ensenyar ni sap la base del currículum de les assignatures, l’únic que pot ser és un mestre d’informàtica. Per tant, els mestres hem d’arribar a un equilibri entre els conceptes, la forma d’educar i la tecnologia. 



D’altra banda, a l’escola constructivista el currículum només serveix com a base. Així, quan per exemple es fa una excursió a la muntanya, el mestre pot explicar als seus alumnes amb algun joc, explicació, conte... aquells continguts que en el currículum posa que s’han d’explicar al tercer trimestre per exemple. Per tant, el currículum ha de ser flexible. Així, també es pot allargar més un tema d’interès dels alumnats i acurtar o saltar-se un altre sense interès. Així, també podem dedicar més temps en aprendre uns continguts i conceptes concrets i els nens quan siguin grans es seguiran recordant perquè recordaran les situacions i jocs en les que es varen trobar de petits. Mentre que si només memoritzen coneixements, dos dies després de l’examen ja no et recordes de res. Per tant, amb aquest model no s’avalua només l’examen final, sinó que sobretot s’avalua el procés, és a dir, el dia a dia. Segons Zabala a més del procés s’ha d’avaluar l’actitud, els continguts i els fets per a que una persona sigui competent.

Pot semblar que els mestres ara volen canviar al mètode constructivista només per fer menys feina, com m’ha dit gent amb qui ho he estat comentant que diuen que els mestres el que volen fer ara és posar a jugar tota l’estona als nens a jugar i així menys feina per a ells i menys exàmens i deures per corregir. Però realment, és molt més difícil ser un mestre constructivista que un tradicional. Us preguntareu per què. Bé, primerament, perquè la societat encara no es conscient del canvi que s’ha de fer en l’educació i no recolza els objectius constructivistes perquè la societat té falta de informació (poseu-me per exemple a mi mateixa que estic fent la carrera i que abans de començar a la universitat no sabia res del canvi), segonament, perquè igual que la societat, hi ha moltes escoles que encara no s’han sumat al canvi i un mestre no pot arribar i intentar canviar tot el sistema de l’escola només d’arribar, tercerament perquè és un model nou i que encara no és té molta experiència i això pot provocar una mica de caos, quartament perquè hi ha mares i pares que volen que els seus fills facin moltes fixes, exàmens i que tinguin molts de deures per a casa, ja que això per a ells significa que el seu fill o filla està aprenent molt. En sisè lloc, és molt més fàcil explicar uns continguts que el mestre ja es sap perfectament i que repeteix cada any que haver de preparar cada classe minuciosament amb diverses activitats que resultin educatives per als alumnes i així, amb les activitats ensenyar els continguts adients. A més, tenint en compte els coneixements previs dels alumnes i endinsant-nos més o menys en un tema pels interessos i motivació del alumnat.

Ara vull mostrar el Ple de recursos digitals que teníem la nostra classe abans de començar l’assignatura, i ho contrastaré amb el meu nou Ple personal després de haver finalitzat l’assignatura de Bases Didàctiques i Disseny Curricular.

Durant aquest semestre he après a emprar moltes eines digitals que em seran molt útils per a quan sigui mestra i hagi d’ensenyar amb les TIC. Alguns dels programes són: Voki, slideshare, ivoox, animoto, voicethread i bubbl.us. A més, ha estat la primera vegada en la meva vida que he respectat els drets d’autor en imatges, per fer-ho he triat les fotos que m’interessaven dins la categoria Creative Commons del programa Flickr.

En definitiva, l’educació ha de canviar! Però ho ha de fer començant desde dalt, és a dir, desde la universitat i aplicar-ho a tots els altres nivells educatius. Per tant, hem de desfer el sistema propedèutic i donar la oportunitat a tots els nens i nenes treballant les diferents intel·ligències múltiples (la musical, l’especial (arquitecte), la sinestètica (vall), la interpersonal (psicòleg), la naturalista (entendre l’entorn), la lingüística, la matemàtica i la interpersonal). Hem de educar als alumnes amb la ajuda i l’acord de les famílies i hem d’emprar l’experiència per a que els alumnes realment assoleixin els coneixements. I emprar les TIC, per tant, hem de ser mestres TPACK.

A continuació, jo juntament amb les meves companyes Aida, Sabina i Marta hem gravat un vídeo on fem una conclusió general de l’assignatura.