dissabte, 8 de desembre del 2012

Educació infantil!!


No hi ha cap etapa en l’educació on hi hagi tantes diferencies cognitives entre els alumnes com en l’educació infantil. Per exemple, un nen de 6 mesos i un nen de 5 anys es troben en etapes cognitives completament diferenciades, però tot i així els dos estan en educació infantil. Els nens i nenes comencen a fer els seus primers esquemes, però llavors els han de reformular quan coneixen noves situacions i els han de tornar a organitzar. “Tal como dijo Piaget (1969), se conoce cuando se actúa sobre los objetos, cuando se hacen acciones sobre los objetos. Cuando un bebé de cuatro meses consigue sujetar un objeto, aplica lo que se denomina un esquema de acción. (Solé, 2010, 24) “Mediante los procesos que Piaget denominó de asimilación (aplicación del mismo esquema a diferentes objetos y situaciones) y acomodación (pequeños cambios que introduce en los esquemas para adaptarse a situaciones diferentes), los niños y niñas en la etapa sensomotriz hacen un aprendizaje del mundo que les rodea y aprenden a resolver las situaciones con las que se encuentran, al mismo tiempo que van utilizando instrumentos (esquemas) cada vez más complejos para indagar e intervenir en la realidad”. (Solé, 2010, 25) Cal destacar, que aquest cicle el duim a terme totes les persones quan aprenem una cosa nova o perfeccionem un coneixement.

A més, la relació família-escola és molt important per poder dur a terme una educació correcta i coherent de l’infant. D’aquest tema, a classe la mestra ens va explicar una anècdota d’un nen que a casa seva sempre anava a fer pipi al camp, però quan va començar a anar a l’escola, la seva mestra deia que no podia fer pipi al pati i que ho havia de fer al bany, però el nen no volia. Per tant, en aquesta situació, la participació de la família es molt important perquè, si el nen a casa seva encara pot fer pipi al camp, no s’acostumarà a anar al bany i a l’escola voldrà continuar anar al pati perquè és més fàcil. Però, si la família es posa d’acord amb la mestra pot col·laborar en la millora del nen. Per tant, no hem de crear contradiccions als nens, perquè sinó elegeixen l’opció més còmoda per a ells, encara que sigui la incorrecta.

Els mestres hem de tenir una atenció individualitzada a cada alumne, per exemple, si tenim un nen que encara no està preparat per passar d’etapa, llavors, ha de continuar un temps més jugant. O un altre exemple seria a l’hora d’ensenyar les lletres p, b i d a la classe. Per ensenyar aquestes lletres ens hem de fixar en la panxeta, si està dalt, baix, a la dreta o a la esquerra. Però abans de fer això, primer hem d’ensenyar on es troba l’esquerra, la dreta, dalt i baix, per a que l’aprenentatge sigui significatiu. Per tant, l’atenció individualitzada és fer front a les necessitats educatives de cada alumne en concret.

Maria Montessori donava molta importància al nen i a la manipulació. Va ser una dona que va inventar molts dels jocs infantils que coneixem ara, feia lletres amb goma i llavors feia que els alumnes abans d’escriure la P l’escoltessin i busquessin el fonema en les paraules.


                     


L’educació infantil es divideix en dos cicles o etapes; l’etapa dels 0 als 3 anys que no és obligatòria i és privada i l’etapa dels 3 als 6 anys que és obligatòria i gratuïta. “Con la reforma educativa vinculada a la LOGSE, se hizo una apuesta  por la adopción de un modelo más abierto, ya que no todas las decisiones se toman desde la administración educativa.”  (Solé 2010, 61) Per tant, la LOGSE incorpora una estructura de currículum oberta i flexible, que s’ha d’anar tancant a mesura que passem de nivell. Cal destacar les diferents àrees curriculars, el descobriment de sí mateix (alumne: autonomia, autoconcepte.), descobriment de l’entorn natural i social i comunicació i llenguatge (pot ser lingüística, matemàtica, musical, corporal, tecnològica, no verbal, artística (desenvolupament de la creativitat)).

Personalment, després dels anys consider que en l’àrea on més hem defenc és en la matemàtica, però és la que més m’agrada i on millor em defenso perquè és molt mecànica i sistemàtica, i és lo que desde sempre he aprés a l’escola. Ja que per exemple pintar o cantar, que quan jo estudiava no eren “importants” per a la societat, ara em costa més.

“Así pues, en la etapa de educación infantil, fomentar el aprendizaje y el desarrollo de las niñas y los niños significa ayudarles a progresar en la identificación de la propia identidad, en el conocimiento y la valoración de sí mismos, tanto respecto a las capacidades como a las limitaciones” (Solé, 2010, 70)


D’altra banda, Ken Robinson ha fet el discurs, “maten les escoles la creativitat?” on fa un experiment. Pregunta la utilitat d’un clip a alumnes de diferents nivells d’educació. Els nens petits podien emprar el clip per qualsevol cosa, però els de 10 anys per culpa de l’educació no tenen creativitat i només tenen un valor únic. Per tant, a mesura que passen els anys i l’alumne assoleix nivells superiors, es va destruint la creativitat al model tradicional.

Encara m’enrecord, d’una activitat que varem fer a classe quan tenia 5 anys. Érem la classe dels conills, i ja havíem terminat totes les feinetes de fixes amb conills dibuixats on havíem d’encerclar els conills petits, pintar-los i coses per l’estil. Llavors, com que l’havíem terminat havíem de fer la portada en una cartolina grossa de DIN-A3. La mestra Carmen ens va explicar que havíem d’emplenar el conill que estava dibuixat a la portada amb boletes de paper pinocho taronja. Però a mi no hem va agradar la idea, i vaig agafar el paper pinocho i el vaig retallar amb la forma del conill i el vaig aferrar, llavors, vaig fer una boleta i la vaig aferrar a la cua. A mi hem va parèixer que m’havia quedat molt polit, encara més que els conillets dels meus companys, però quan ho va veure la mestra hem va dir que si no havia escoltat que s’havia de fer tot amb boletes, i jo li vaig contestar que si però que m’agradava més d’aquesta manera. Al final va acceptar que es quedés com ho havia fet però no li va fer molta gràcia. Des de llavors, sempre que m’han donat les instruccions de com fer una cosa l’he feta d’aquella manera, a no ser que la mestra especifiques que la féssim com volguéssim.

Miguel Ángel Santos Guerra té una entrada al seu bloc que mostra clarament la destrucció de la creativitat d’un nen per part de la seva mestra que només li donava com a única solució pintar una flor vermella amb la tija verda. Personalment, aquest text m'ha causat una gran impressió, fins al punt que després de haver-la llegit a classe, quan ho volia comunicar en aquesta entrada de bloc, tenia en la ment que es tractava de un vídeo de tant que havia visualitzat la situació. Esper que us agradi.

Els mestres hem d’ensenyar tots els tipus de llenguatges per a que l’alumne pugui trobar on es sent més còmode i on pugui desenvolupar millor la seva creativitat. Fins fa poc, només es tenien en conte l’escola tradicional que només té dos teories de les intel·ligències múltiples; la lingüística i la matemàtica. Però, realment existeixen vuit; la musical, l’especial (arquitecte), la sinestètica (vall), la interpersonal (psicòleg), la naturalista (entendre l’entorn), la lingüística, la matemàtica i la interpersonal.

       

D’altra banda, cal destacar que en educació infantil tots els temps són educatius i es tracta de crear bones rutines. Per exemple a l’hora d’escorçar, els nens aprenen hàbits de neteja com rentar-se les mans abans i després de menjar, aprenen a menjar tot sols, aprenen a estar tranquils amb els seus companys de classe... Com destaca na Isabel Solé al seu llibre “El pequeño crece y aprende en todo momento gracias a la acción educativa de las personas que le rodean y las experiencias que tiene en este contexto.” (2010, 111)


La Comunidad incrementa un 86% la oferta educativa para niños de 0 a 3 años en Galapagar (21 marzo 2011)
Aquesta foto és de Comunidad de Madrid i l'he agafat de Flickr

Els nens han d’aprendre les normes de la nostra societat i per tant els hem de mostrar quins són els límits que separen allò que està ben fet d’allò que està malament. I això s’aconsegueix amb premis quan el nen o nena ho ha fet bé i amb un càstig quan ho ha fet malament. Com afirma na Solé “En todas estas situaciones en que se hace un aprendizaje de las normas de conducta, son útiles los premios y los castigos pertinentes para reforzar o evitar una conducta determinada.” (2010, 26) Com que tot l’entorn de l’infant li serveix com a model, ja que imiten allò que veuen, hem de procurar fer les coses correctament per a que després el nen ho imiti “Los niños y niñas de la etapa de educación infantil muchas veces aprenden por imitación de lo que ven y viven en su entorno. Las personas que le rodean y que son importantes para ellos representan y se transforman en el modelo de lo que se querría ser.” (Solé, 2010, 27)


A partir del treball per projectes l’alumne construeix el seu propi coneixement. El procediment de realització d’un projecte, ve marcat primerament pel plantejament d’un conflicte fins arribar a solucionar-lo. Tot està relacionat, per tant hem d’ensenyar de forma globalitzada, relacionant tots els coneixements amb exemples i situacions de la vida real “para el alumno o la alumna hacer aprendizajes globalizados significa establecer relaciones entre lo que se le presenta o explica y lo que ya sabe o ha vivido, con lo cual puede hacer un aprendizaje más o menos significativo” (Solé, 2010, 152) Per tant, el coneixement previ que té l’alumne sempre s’ha de tenir en compte.


Planificar les classes a educació infantil té diverses utilitats com: “ Permite tomar consciencia de la intencionalidad que preside la intervención, prever las condiciones más adecuadas para alcanzar los objetivos propuestos y disponer de criterios para regular todo el proceso” (I. Solé, 2010, 126). Per tant, encara que l’educació infantil no sigui obligatòria, els mestres hem de programar les nostres classes, ja que té grans beneficis. Tot i que les classes estiguin programades, probablement que el es farà realment durant aquella sessió no serà tot el que la mestra havia programat perquè molt sovint hi ha imprevistos que porten cap a una desviació, però que finalment la mestra torna a reconduir per arribar a assolir els objectius plantejat. “A veces, la propia maestra decide modificar parcial o totalmente las previsiones, ya sea porque merece la pena aprovechar un acontecimiento extraordinario, o bien porque, por algún motivo, lo que se había diseñado no funciona tal como estaba previsto y se considera más razonable introducir un cambio.” (I. Solé, 2010, 145) Això es així, perquè no només hi ha un únic camí per arribar als objectius.

Aquesta darrera entrada engloba molts de conceptes ja esmentats en altres entrades, però ho he tornat a esmentar ja que tot està relacionat. Tot hi així, podria parlar de moltes més coses, com els espais, el temps, la motivació intrínseca o extrínseca..., però llavors, es faria molt pesat. 

Inauguración Escuela Municipal Educación Infantil de Huétor Vega
Aquesta imatge és de Huetor Vega i l'he agafat de Flickr

En definitiva, hem de progressar i arribar a aconseguir els nostres objectius de canvi en educació. El mestre ha de passar a un segon pla i els alumnes han de ser els protagonistes. Ja no es tracta de tenir vint alumnes asseguts a la cadira escoltant i memoritzant tot allò que diu la mestra. Els mestres hem de fer que els alumnes aprenguin construint coneixements significatius que estiguin relacionats amb la vida real i basar-nos en les pròpies experiències dels alumnes. Tot això emprant les noves tecnologies (TIC).


Per últim, totes les companyes de la classe i jo, hem fet aquesta eina, voicethread, fent una petita referència a l’educació infantil.


          

divendres, 30 de novembre del 2012

L'avaluació.

Estam acostumats a avaluar-mos amb exàmens, on s’avalua la capacitat de memorització, és a dir, on tenim que aproximar-mos a el que diu el llibre de text al màxim per poder incrementar la nostra nota. Llavors, l’examen és la manera de demostrar el nostre aprenentatge. Però realment, la construcció de l’aprenentatge ho fem al procés, el dia a dia. Com per exemple, a la nostra classe de bases didàctiques i disseny curricular fem aquestes publicacions al bloc cada setmana i aconseguim una nota que llavors contarà al percentatge de l’avaluació final, per tant, en certa manera s’avalua el procés. Per tant, podem dir, que si això es pot fer a nivell universitari, llavors en els anteriors nivells també es pot transformar l’avaluació.




        Na Soler divideix els moments d’avaluació en avaluació inicial, formativa i sumativa. “La evaluación inicial y la evaluación sumativa se realizan en un momento concreto (al inicio y al final del proceso de enseñanza-aprendizaje, tanto si este es largo como corto) y tienen la finalidad de aportar informaciones sobre lo que sabe o no sabe hacer el alumno en un momento determinado”, “cuando hablamos de evaluación formativa, no nos estamos refiriendo a una evaluación que se realiza en un momento concreto y previsto, sino a aquella que se realiza a lo largo de las diferentes actividades y situaciones planteadas en el aula.” (2010, 196). Mentre que na Escamilla i en Zabala distingeixen tres tipus d’avaluació segons la seva finalitat. Així, trobem l’avaluació de diagnòstic o inicial, l’avaluació sumativa o integradora i l’avaluació formativa o reguladora. D’altra banda, segons l’àmbit d’extensió de l’avaluació, trobem l’avaluació global que es dirigeix a determinar aspectes clau d’un conjunt i l’avaluació parcial que s’orienta a l’estudi de determinats elements o dimensions de la totalitat.

Segons el grau de relació amb l’avaluador, trobem l’avaluació externa on els agents avaluadors no han participat en el procés d’ensenyament-aprenentatge i l’avaluació interna on els que avaluen han participat en el procés d’aprenentatge. Hi ha tres tipus d’avaluació interna; l’heteroavaluació on el mestre avalua a l’alumne, l’autoavaluació on l’alumne avalua el seu propi treball i la coavaluació on els companys avaluen l’activitat d’un altre .

D’altra banda, cal destacar la manera d’avaluar els diferents continguts d’en Zabala. En Zabala afirma que els continguts són una taula de quatre potes; els fets, que s’han d’avaluar fent una prova escrita, els conceptes, que s’avaluen observant l’ús que es fa del propi concepte, els procediments, que s’avaluen fent una observació sistemàtica de situacions en les que es facin servir i el més important la actitud, que s’avalua amb l’observació del comportament en les situacions conflictives que es presenten.

 

És possible transformar l’avaluació, la manera d’aprendre i d’ensenyar però per fer realitat aquests objectius, l’avaluació ha de ser transparent, és a dir, que els alumnes tinguin els criteris d’avaluació ben clars. “Esta evaluación tiene que servir al pequeño para conocer  sus progresos y dificultades, los aspectos en los que puede esforzarse y mejorar, y los que se le dan bastante bien.” (Soler, 2010, 203). A l’escola tradicional l’avaluació sol ser fosca als exàmens, però hem de fer el canvi i fer l’avaluació transparent. Un exemple de transparència a l’avaluació seria que els alumnes tinguessin uns criteris (com una rúbrica) on poder basar-se i saber en que s’han equivocat per poder millorar. Ja que els alumnes sempre busquen la certesa. “Para tener un buen conocimiento del proceso que sigue el alumnado, es imprescindible que los métodos de enseñanza ofrezcan información constantemente de cómo están siendo competentes.” (Zabala, 2010, 208)

A continuació he penjat tres vídeos d’una videoconferència de na Neus SanMartí.




És possible transformar l’avaluació i nosaltres tenim com exemple na Neus SanMartí. En aquesta conferència na Neus SanMartí entén “L’avaluació com a motor de l’aprenentatge” Per tant, depenent de com ho avaluïs, l’alumne aprendrà d’una manera o d’una altra. Llavors, també podem dir que segons na Neus SanMartí hem d’avaluar per aprendre no per sancionar.

També cal tenir en compte que al començament de canviar la forma d’avaluar, el mestre no sap ben be com sortirà la cosa, i això crea una situació de descontrol. Aquest descontrol crea resistència sobretot per part de les famílies, i fins i tot d’alguns alumnes perquè volen tenir ben clar com se’ls avaluarà i que han de fer per treure la millor nota possible. I llavors, és quan els pares sobretot recolzen el model tradicional on els examen mostraven l’aprenentatge del alumnes. Tot i això, hi ha molts de pares ho tenen molt clar, i estan d’acord amb el canvi.

Però, moltes vegades també són els propis mestres i les escoles els que es resisteixen contra el canvi. Steve Wheeler al seu bloc Learning with ‘e’s tracta aquest aspecte de resistencia contra el canvi. “How can we promote successful change in education? Schools are notoriously conservative institutions, so it is often difficult to introduce new ideas. Much of the resistence to change comes from teachers who ‘have always done this way’ and who have the mentality that ‘if it ain’t broke, don’t fix it’”. “Technical support can be second to none, and all the support in the world on offer, but if the teacher is not convinced of its usefulness, forget it”. “Reflection on practice is therefore a vital component in change management”.


Segons Isabel Soler a l’educació infantil quan avaluem “lo más importante no es emitir un juicio o definir una situación , sino plantearse hipótesis, contrastarlas con los otros adultos que se relacionan con él o con ella, verificarlas y modificarlas cuando veamos que no responden a su evolución. (2010, 194) “La evaluación en la escuela debe dirigirse a todo el proceso de enseñanza y de aprendizaje y, por lo tanto, no sólo a los resultados que ha conseguido el alumnado, sino a cualquiera de las tres variables fundamentales que intervienen en el proceso de enseñanza y aprendizaje, es decir, las actividades que promueve el profesorado, las experiencias que realiza el alumnado y los contenidos de aprendizaje” (Zabala, 2010, 194) “El objetivo debe ser evaluar para ayudar al alumno a que mejore el dominio de una competencia determinada, por lo que es necesario: conocer cuáles son sus dificultades con el fin de establecer las estrategias de aprendizaje más apropiadas para llegar a superarlas, disponer del conocimiento sobre los distintos esquemas de actuación existentes con relación al problema, y saber seleccionar el esquema o los esquemas de actuación más apropiados para resolverlo.” (Zabala, 2010, 201)


A partir de la nostra pròpia experiència a les classes, hem de millorar i evolucionar, per no cometre els mateixos errors i així, modificar el nostre programa educatiu. Per tant, “la evaluación debe servir básicamente para intervenir, cambiar y mejorar nuestra práctica y la evolución y el aprendizaje de todos los niños y niñas de la clase.” (Soler, 2010, 194)


 Personalment, vull destacar la importància de l’avaluació en l’educació, ja que si ara aconseguim el canvi en la metodologia a les aules, passant d’una metodologia tradicional a una metodologia constructivista, però, a l’hora de avaluar l’aprenentatge dels alumnes continuem emprant un examen que determina la informació que ha memoritzat l’alumne, llavors no estem fent res. Perquè no té cap sentit treballar per competències, si al final el que s’avalua és l’examen en comptes de tot el procés educatiu del nen. Per tant estam parlant d’una contradicció, i com que ara sabem l’error, les futures mestres hem d’evitar aquesta mena de contradiccions per avaluar correctament els esforços dels nostres alumnes i fer veure als alumnes que treballar dia a dia realment té un gran valor.


Aquesta idea de l’avaluació d’alguna manera ja me l’havia plantejat en moltes altres ocasions com alumna. Perquè sempre havia pensat que un pot tenir un mal dia i que no li sortís bé l’examen, i per això no trop just que en moltes ocasions et juguis l’assignatura sencera a un únic examen. A més, sempre feia els deures que hem manaven i inclús treballs i lectures per pujar la nota i tenia molt bona actitud a classe, però mai veia que realment l’actitud i els meus esforços del dia a dia s’observessin reflectits a la nota final del trimestre, ja que era clarament la mitja dels meus exàmens. Però, tot al contrari, quan eres un alumne amb mala actitud i molts negatius, encara que la mitja dels exàmens estigués aprovada, no aprovaves l’assignatura.


Per últim, he creat un power point que esquematitza les maneres d’avaluar esmentades i he pujat aquest power point a la pàgina web Slideshare. A més, vull destacar que totes les imatges que apareixen les he agafat de Flickr i que he respectat els seus drets d’autor.

                 
                               L'avaluació en l'educació infantil from VirginiaAR

diumenge, 18 de novembre del 2012

El canvi en educació.

Fins ara el currículum era disciplinari, però per ensenyar per competències ho hem de fer de forma global i implica diverses àrees.
Comunicatives:
1-      Comunicativa lingüística i audiovisual
2-      Artística i cultural
Metodològiques:
3-      Tractament de la informació i competència digital
4-      Matemàtica
5-      Aprendre a aprendre
Personals:
6-      Autonomia i iniciativa personal
Conviure i habitar el món:
7-      Coneixement i interacció amb el món físic
8-      Social i ciutadana

A partir d’aquest esquema podem dir que “No existe una metodología propia para la enseñanza de las competencias, pero si unas condiciones generales sobre cómo deben ser las estrategias metodológicas entre las que cabe destacar la de que todas deben tener un enfoque globalizador” (Zabala, 2010, 163)

        Amb això vull dir, que si ensenyem des d’un punt globalitzador fa que no perdis la relació dels coneixements amb la realitat. Així, com afirma en Zabala al seu llibre 11 ideas clave para aprender y enseñar competencias “Enseñar competencias implica utilizar formas de enseñanza consistentes en dar respuesta a situaciones, conflictos y problemas cercanos a la vida real, en un complejo proceso de construcción personal con ejercitaciones de progresiva dificultad y ayudas contingentes según las características diferenciales del alumnado” (2010, 123)  Personalment, a partir de la meva pròpia experiència com alumna, el més important és aprendre per a la vida. Quan jo vaig estudia (i encara en moltes escoles), el més important era aprendre molts de continguts, i si eren més complicats d’entendre encara millor, i jo quan m’estudiava aquelles definicions paraula per paraula, no comprenia que volien dir i mai les vaig assimilar. Així que, malauradament, si ara em preguntessin qualsevol concepte dels que he aprés, probablement sabria de que es tractava, però no seria capaç de explicar el seu significat. Amb això, vull dir que es molt important aprendre realment el concepte, però només arribem a aprendre un concepte quan el considerem útil per a la nostra vida o que tingui alguna funció per a nosaltres. Per tant, hem d’ensenyar coses útils i que puguin aplicar els nens en la seva vida real, i una vegada aprés el més important, llavors, també hem d’ensenyar altres coses, perquè aprendre mai ocupa lloc.

        D’altra banda, mos pensem que una competència es basa en una assignatura, però totes aquestes competències s’han d’ensenyar desde qualsevol àrea sense necessitat de crear una altra assignatura i encara menys sense haver de incrementar els continguts del currículum. El aprendizaje de los contenidos procedimentales exige un proceso de enseñanza que debe ser largo en el tiempo y no situarse en una sola área, sino que las actividades se realicen en la mayoría de ellas” (Zabala, 2010, 152) Llavors, a l’hora d’avaluar, per avaluar la competència lingüística no només ho farem desde l’assignatura de llengua, sinó que ho avaluarem a partir del que diuen els alumnes i com ho diuen en totes les diferents àrees.

        Tot i que constantment estem parlant de competències bàsiques, cal dir que a l’educació infantil, no es treballa amb competències, però em de preparar als nens per treballar amb competències quan arribin a primària. Per arribar a assolir aquest objectiu, tots els mestres dels diferents nivells han de treballar en grup per a aconseguir un bon desenvolupament dels alumnes, com diu en Zabala “Estos contenidos deben ser tratados por todos los profesores/as del centro, de modo que todas las actividades de enseñanza y aprendizaje utilicen las estrategias apropiadas para la adquisición de los procedimientos y de las actitudes” (2010, 153). Jo estic d’acord amb aquesta idea de que els mestres treballin en grup, però també vull destacar la seva dificultat, encara que això no sigui un precedent d’excusa. Per tant, els mestres han de treballar en grup per saber el comportament dels seus alumnes en les diferents activitats que realitzen i així poder arribar a analitzar la classe en grup i també avaluar-la, perquè potser un nen no té la confiança suficient amb la seva mestra de català i per tant no parla molt a classe, però, llavors a gimnàsia està tota l’estona participant i utilitzant correctament la llengua catalana. Llavors, en aquest moment és molt interessant que la mestra de català, gràcies a la informació que li proporciona el mestre d’educació física, pugui tenir en compte el vocabulari i expressió del seu alumne i poder avaluar-lo millor.

       A continuació hi ha uns quants vídeos d’en CE Jacint Verdaguer que tracten del canvi basat des d’un enfocament globalitzador “según el cual toda unidad de intervención debería partir de una situación próxima a la realidad del alumno, que le resulte interesante y le plantee cuestiones a las cuales tenga que dar respuesta.” (Zabala, 2010, 178)

 

         Aquest vídeo tracta el canvi de les eines. Les eines han de ser útils, i els professors hem d’estar informats en les noves tecnologies. Però, també hem de tenir present que les tecnologies per si soles no fan millorar els resultats de l’aprenentatge, el que millora els resultats de l’aprenentatge és la metodologia que s’empra. Per tant, el que hem de fer es desenvolupar els coneixements amb els nens, no ens em de basar en els continguts.




Els espais tenen una funció important en la organització per a l’aprenentatge. Com afirma na Isabel Soler al seu llibre Aprender y enseñar en educación infantil Los niños y niñas necesitan espacios abiertos y con unas condiciones higiénicas y físicas mínimas para sentirse a gusto.” (2010, 118). Per tant, “El tiempo y el espacio son variables metodológicas fundamentales, ya que un uso rígido de ambas puede impedir el aprendizaje de muchas de las competencias previstas.” (Zabala, 2010, 176) A més, hem de dir que l’aula ha de canviar, perquè ara ja no hem d’escoltar només al professor, sinó que ens hem d’autoescoltar tots.  A més a més, en Zabala dóna molta importància a la distribució de l’espai, “Con relación al espacio, debemos contemplar las características de la distribución física del aula y la necesidad de utilizar otras zonas. Será imprescindible una distribución del espacio que se adapte a las características de la correspondiente dinámica grupal.” (Zabala, 2010, 177) igual que na Isabel Soler que diu, entre altres coses, que “El patio es un lugar importante donde pueden potenciarse y favorecerse capacidades y contenidos determinados.” (I. Soler, 2010, 121)

 

 Jacint Verdaguer explica els canvis en l’escola i en l’entorn, i deixa clar que a les escoles no treballem només amb una cultura, per tant podem dir que hi ha una globalització. Llavors, l’escola s’ha d’obrir a l’entorn, per tant, els alumnes han d’estar i aprendre en contacte amb l’entorn i així fem que el coneixement sigui útil. Per tant, des del punt de vista de l’alumne “hacer aprendizajes globalizados significa establecer relaciones entre lo que se le presenta o explica y lo que ya sabe o ha vivido, con lo cual puede hacer un aprendizaje más o menos significativo” (I. Soler, 2010, 152)


En aquest vídeo es remarquen els canvis en les noves tecnologies i referents pedagògics. Jacint Verdaguer contextualitza el tema afirmant que anteriorment l’accés a la informació estava delimitada per les classes socials i econòmiques superiors. Els nens que tenien una enciclopèdia  a casa era un luxe i els nens que tenien accés a la informació a l’escola eren els que anaven a l’escola privada. Fins que es va escolaritzar a tothom i es varen crear les escoles públiques. Actualment, les escoles públiques tenen accés a la informació i per tant, ara és molt més fàcil seguir els reptes pedagògics que plantejaven els grans autors, és a dir, ara és el moment perquè tothom pot accedir a la informació.

D’altra banda, cal destacar que en educació infantil tots els temps són educatius i es tracta de crear bones rutines. Per exemple a l’hora d’escorçar, els nens aprenen hàbits de neteja com rentar-se les mans abans i després de menjar, aprenen a menjar tot sols, aprenen a estar tranquils amb els seus companys de classe... Com destaca na Isabel Soler al seu llibre “El pequeño crece y aprende en todo momento gracias a la acción educativa de las personas que le rodean y las experiencias que tiene en este contexto.” (2010, 111)

        Hi ha tres maneres d’organitzar els components de les competències, per una banda estan els de caràcter disciplinar, d’altra banda els de caràcter interdisciplinar i per últim els que tenen caràcter metadisciplinar. Aquestos conceptes els explica en Zabala al seu llibre 11 ideas clave para aprender y enseñar competencias de la següent manera: “Algunos contenidos tienen un soporte claramente disciplinar, otros dependen de una o más disciplinas (interdiciplinares) y otros no están sustentados por ninguna disciplina académica (metadisciplinares)”. (2010, 136) A partir d’aquestos conceptes i tot el que hem dit anteriorment  “El análisis de las competencias nos permite concluir que su fundamentación no puede reducirse al conocimiento que aportan los distintos saberes científicos, lo que implica llevar a cabo un abordaje educativo que tenga en cuenta el carácter metadisciplinar de una gran parte de sus componentes” (Zabala, 2010, 135) Per tant, podem dir que “las áreas que asumen la enseñanza de las competencias son de carácter interdisciplinar y metadisciplinar” (Zabala, 2010, 165)

        Segons en Zabala necessitem diferents agrupaments flexibles, per tant “la metodología para el aprendizaje de las competencias debe contemplar una organización social del aula en la que convivan al mismo tiempo: el gran grupo, los equipos fijos heterogéneos, los equipos flexibles homogéneos o heterogéneos y el trabajo individual” (Zabala, 2010, 175). A vegades farem la classe o una activitat en gran grup i en altres ocasions en grups més petits per a que els propis alumnes aprenguin a partir dels seus companys. A més, aquestos grups, poden ser homogenis on tots els alumnes tinguin més o menys les mateixes habilitats i coneixements enfront d’un tema o heterogenis, on els grups estan formats per alumnes que tenen diferent nivell i diferents habilitats, així uns poden aprendre a partir dels altres. Amb aquesta ajuda, els alumnes van retallant la distància d’aprenentatge proper, ja que per arribar a assolir uns coneixements es necessita l’ajuda d’una altra persona que conegui el tema. A més, recolzo la idea de poder organitzar la classe de maneres diferents a la manera tradicional on tots els alumnes hagin d’estar asseguts en cadires, en fileres observant al professor. Per tant, s’ha de poder organitzar la classe depenent de l’activitat que es pretén fer. Així, podem fer un cercle amb totes les taules, o separar-les per grups o simplement estar tots asseguts a l’estora o repartits per l’aula.

                    my empty classroom

Aquesta imatge pertany a na MNicoleM i l'he agafada de Flickr.
Però, també cal dir que necessitem diferents maneres de treballar, per aquest motiu en determinades ocasions és important que els alumnes treballin de forma individual i sistemàtica. Ja que el problema de l’educació formal ve quan això avarca tot el temps d’aprenentatge i només s’empra aquesta metodologia. Per tant, com diu en Zabala “la respuesta a las necesidades educativas pasa por el dominio de múltiples estrategias metodológicas, entre ellas la propia exposición magistral, que deben ser aplicadas, de forma flexible y no arbitraria, según las características de los contenidos en función de los objetivos previstos para ellos, y de las características del alumnado” (2010, 164)

        A més, cal destacar que per a que els nens aprenguin nous coneixements necessiten un ambient adequat, per tant, “las relaciones que se producen en el aula entre profesor y alumnos o entre alumnos afecta al grado de comunicación y los vínculos afectivos que se establecen y que dan lugar a un determinado clima de convivencia” (Zabala, 2010, 172), a més, “el ambiente general, las valoraciones que se transmiten y las relaciones que se establecen tienen que traducir los valores que se quieren enseñar. En parte, este clima será el resultado de las imágenes que transmita el propio profesorado.” (Zabala, 2010, 174)

        A partir del treball per projectes l’alumne construeix el seu propi coneixement. El procediment de realització d’un projecte, ve marcat primerament pel plantejament d’un conflicte fins arribar a solucionar-lo.

        Planificar les classes a educació infantil té diverses utilitats com: “ Permite tomar consciencia de la intencionalidad que preside la intervención, prever las condiciones más adecuadas para alcanzar los objetivos propuestos y disponer de criterios para regular todo el proceso” (I. Soler, 2010, 126). Per tant, encara que l’educació infantil no sigui obligatòria, els mestres hem de programar les nostres classes, ja que té grans beneficis. Tot i que les classes estiguin programades, probablement que el es farà realment durant aquella sessió no serà tot el que la mestra havia programat perquè molt sovint hi ha imprevistos que porten cap a una desviació, però que finalment la mestra torna a reconduir per arribar a assolir els objectius plantejat. “A veces, la propia maestra decide modificar parcial o totalmente las previsiones, ya sea porque merece la pena aprovechar un acontecimiento extraordinario, o bien porque, por algún motivo, lo que se había diseñado no funciona tal como estaba previsto y se considera más razonable introducir un cambio.” (I. Soler, 2010, 145) Això es així, perquè no només hi ha un únic camí per arribar als objectius.

        A partir del que hem donat a classe y d’aquesta entrada al bloc, m’he fixat que els alumnes aprenen dels seus companys. És una cosa òbvia, però no m’havia parat a pensar en aquesta possibilitat. A més he aprés nou vocabulari com són les paraules interdisciplinar i metadisciplinar. 


També, com cada setmana, hem aprés un artefacte nou. Aquesta setmana es tracta de fer una foto a una situació real que pot causar algun conflicte a un infant. És a dir, una situació que provoqui que el nen es qüestioni el que veu. Jo, no he fet la foto durant aquesta setmana, però he posat aquesta d’un dia d’hivern que va nevar, perquè, estava a casa amb la meva cunyada de sis anys y va ser el tema de conversa durant un parell de dies.


Per què només neva quan fa molt de fred?

CIMG0284

dissabte, 10 de novembre del 2012

El currículum...

Aquesta setmana hem començat a parlar del currículum escolar. En primer lloc, els elements del currículum responen a les preguntes: per a què s’ha d’ensenyar?, què s’ha d’ensenyar? Com s’ha d’ensenyar? Què s’ha d’avaluar, com i quan? Llavors, amb el currículum, s’estableixen uns objectius, uns continguts, una metodologia i un tipus d’avaluació.
“Con la reforma educativa vinculada a la LOGSE, se hizo una apuesta  por la adopción de un modelo más abierto, ya que no todas las decisiones se toman desde la administración educativa.” E. Bassedas, T. Huguet i I. Solé, (2010, 61) Per tant, la LOGSE incorpora una estructura de currículum oberta i flexible, que s’ha d’anar tancant a mesura que passem de nivell. A més, cal destacar els tres nivells de concreció curricular segons la Conselleria d’Educació i Cultura de les Illes Balears. El primer nivell de concreció és l’administració que desenvolupa, completa, adequa i concreta el currículum oficial per a cada centre docent. El nivell administratiu es basa en un currículum de mínims, on pots modificar els continguts però no llevar-ne cap.
Però el que sol passar, és que el mestre es basi en el llibre de text per donar les classes, ja que diu tota la informació que demana el currículum, però això és un gran error perquè les editorials posen molta més informació de la demanada per a que més escoles elegeixin els seus llibres i així tenir més benefici econòmic. Per tant, el mestre que es basa completament en el llibre, moltes vegades no es molesta per preparar les classes i molt menys per seleccionar la informació del llibre que realment és important, i llavors és quan el mestre està estressat per terminar el llibre i estressa als alumnes perquè no adquireixen els coneixements i han de memoritzar grans quantitats d’informació innecessària. A més, en la meva opinió, a banda d’aquesta conseqüència destrés innecessari per culpa de que el mestre es fonamenti només amb el llibre de text, també és un gran error perquè els alumnes necessiten aprendre de manera creativa i creant coneixement, per tant, si que poden aprendre coses del llibre, però també han de fer altres tipus d’activitats per assimilar millor els coneixements.
El segon nivell de concreció és l’escola, que ha d’anar tancant una mica el currículum reorganitzant i distribuint l’escola per cicles o per etapes, decidir quin tipus de metodologia s’empra a l’escola... Totes aquestes decisions es donen als claustres.
El tercer nivell de concreció és el mestre, que ha de programar el currículum donat per l’administració i lleugerament modificat per l’escola en funció dels seus alumnes i del context. Així, cada any, el mestre ha de millorar els errors dels anys passats i anar actualitzant-lo o modificant-lo depenent del desenvolupament de les capacitats de l’alumnat. El mestre ha de basar-se en diverses fonts i eines per poder ensenyar de manera més amena, a més d’ensenyar competències i aprendre a aprendre, per a que els alumnes puguin crear el seu propi coneixement a partir de les relacions que estableixi amb les seves experiències. Actualment, el mestre model és aquell que empra les TPACK. A més, els mestres no han d’estar obsessionats en donar tots els coneixements d’un cicle de dos anys només en un curs, han de treballar bé els coneixements i dedicar el temps que sigui necessari, intentant que els coneixements estiguin assimilats al final del cicle educatiu.


        
D’altra banda, un fet molt important i que no es sol tenir present és el currículum ocult, és a dir, el missatge subjacent que l’alumne està rebent. Com per exemple que la mestra entri a classe cridant “silenci!”, això es una contradicció, i segurament l’alumne interpreti silenci per cridar. A més, durant la infància, el mestre i els pares són els models a seguir, per tant els hem de donar bon exemple i tenir en compte el llenguatge perquè és un element molt potent.

Hi ha gent, que considera que hi ha un altre nivell de concreció, que consisteix en fer un programa especial per a alguns alumnes que no segueixen el ritme d’aprenentatge.

D’altra banda, deixant el tema dels nivells de concreció, personalment crec que és una barbaritat fer repetir el mateix curs a un nen perquè no ha aprés uns coneixements determinats. Potser el nen ha aprés altres valors més importants per a la vida a nivell social en la classe que altres alumnes, però ell ha de repetir perquè no ha acabat d’entendre la suma. Això, encara és pitjor quan el nen torna a fer el mateix curs, però el mestre continua explicant el mètode de fer sumes de la mateixa manera que l’any anterior. Per tant, una vegada més, el nen no sabrà fer sumes perquè de la manera que s’ho explica el professor no ho entén. Per tant, en aquest cas, l’error en primer lloc és de la llei per permetre repetir i en segon lloc és del mestre, perquè si quan veia que l’alumne no entenia les sumes ho hagués explicat d’una altra manera o amb una altra metodologia, el nen probablement ho hauria entès i no hauria hagut de repetir. A més, el fet de repetir pot causar un trauma psicològic en l’alumne, perquè passa d’estar amb els seus amiguets amb altres de nous i més petits, i moltes vegades reben rebuig dels seus anteriors companys perquè creuen que és “tonto” o simplement ja no es relacionen tant amb ell. En definitiva, quan un nen no entén un concepte, el mestre hauria de canviar la mètode d’aprenentatge per treure la motivació intrínseca de l’alumne i de tot el grup.

Com ha de ser el mestre per tancar el currículum?

Ha de ser un mestre competent i professional, que sap treballar amb la font legal (el currículum). Fins fa poc, no feia falta que els mestres tinguessin tanta cultura professional, però s’ha avançat molt, i hi ha mestres que coneixen el currículum i saben que han de fer i com ho han de fer. Però, actualment el problema ve quan carreguem al mestre de burocràcia i de problemes, llavors, ve quan el mestre no té tant de temps i la programació termina sent la mateixa que la de l’any anterior, sense corregir les activitats que havien descobert amb la pràctica que no eren oportunes. I moltes vegades els mestres ni tan sols programen les classes, ja que, com he dit abans, amb tota la feina acumulada decideixen basar-se en el llibre de text perquè es suposa que està fonamentat en el currículum. Per tant, podem dir, que en moltes ocasions tenim un currículum identificat com a llibre de text i que aquestos professors han perdut la professionalitat docent, perquè han deixat de banda el seu propi coneixement per fer lloc al llibre de text.

Per poder treballar amb competències els alumnes necessiten el seu temps d’assimilació, però quan el currículum està carregat de conceptes, llavors no hi ha temps i s’ha de donar els continguts amb preses. Per tant, hem de basar-nos amb el currículum de mínims que estableix l’administració i no inflar-lo. Però, la societat considera que anteriorment els nens eren més cultes perquè aprenien més conceptes i , la societat també considera que si no hi ha exàmens, creuen que els alumnes no demostren els seus coneixements. Per tant, la societat encara considera millor opció el mètode tradicional i no són capaços de pensar en una altra manera d’aprenentatge. Per tant, en s’ha de fer un canvi en el pensament de la majoria de la societat.
D’aquesta manera en Pedro Villarrubia al seu bloc DISCENTIA fa una crítica molt dura al currículum, fent una comparació amb “corre” i “culo” i diu que el “currículo significa seguir una larga y frenética carrera de conceptos, divididos en áreas, con el culo sentado en una silla”.
D’altra banda, podem observar una investigació científica realitzada por Ana López Hernández sobre l’ús del llibre de text a les classes, i que si és pràcticament l’instrument que s’empra per l’aprenentatge, realment l’alumne no construeix els seus propis coneixements, només memoritza la informació objectiva que rep, i això de “subordinar el desarrollo de la tarea docente al libro de texto constituye un elemento de desprofesionalización”.

Joselu en el seu bloc Profesores en la secundaria planteja el dilema que tenen els professors a l’hora de decidir entre com fer les classes o quins continguts donar a classe “el profesor debe escoger con desgarro entre el qué o el cómo”, i remarca que el currículum que proposa l’administració no coincideix amb els coneixements que ha d’assolir una persona per fer front a la vida real “no hay peor angustia que la de un profesor que sea esclavo de la realización del currículum marcado por la administración, realmente inadorable en la realidad educativa”.
Com he dit al començament del text, amb el currículum, s’estableixen uns objectius, uns continguts, una metodologia i un tipus d’avaluació.

D’una banda, els objectius estableixen les capacitats que s’espera que els alumnes assoleixin en finalitzar l’etapa, els continguts estan dividits en blocs de continguts i “en la educación infantil todos los objetivos tienen un carácter únicamente orientador, ya que la etapa no es obligatoria” E. Bassedas, T. Huguet i I. Solé, (2010, 67).

D’altra banda, la metodologia és l’enfocament globalitzador com a principal criteri metodològic i totes les seves implicacions. La metodologia es pot atracar més a un mètode constructivista o més cap a un mètode tradicional.
El conjunto de formas culturales y saberes seleccionados para integrar las distintas áreas curriculares, cuya asimilación y apropiación es fundamental para el desarrollo y la socialización del alumnado” (Coll, 1986) és el que podem denominar continguts. Per tant, els continguts d’aprenentatge són “todos aquellos aspectos que los pequeños tienen que conocer, saber hacer, o que están relacionados con saber cómo deben comportarse. “Así pues, se habla de tres tipos de contenidos: conceptuales, procedimentales y actitudinales” E. Bassedas, T. Huguet i I. Solé, (2010, 64) Aquestos conceptes no es poden aprendre de la mateixa manera i ho podem relacionar amb les explicacions d’en Zabala i el seu exemple amb el problema matemàtic.
Per últim trobem l’avaluació, però aquest tema el tractarem més endavant. Tot i això, cal destacar que un mestre ha d’avaluar de forma justa, i si durant tot el curs empra un mètode constructivista per ensenyar als seus alumnes, no els hi pot fer un examen a final de curs, perquè llavors no té sentit tota la feina que ha estat fent per canviar la metodologia d’aprenentatge.

Com ja hem dir anteriorment, el currículum està basat en uns mínims establerts i obligatoris, però que passa quan ens trobem a una etapa que no és obligatòria com és per exemple l’educació infantil? Doncs, quan ens trobem en una situació com aquesta és molt millor establir un currículum que té principalment la funció de orientar, perquè encara que sigui una etapa no obligatòria, això no vol dir que aquesta etapa no sigui important. Però, també cal dir, que per als nens és molt millor començar a anar a l’escola desde ben petits, perquè així almenys comença a conèixer les normes de conviure en societat amb els seus companys de classe i adquireix un desenvolupament cognitiu inconscientment, que els nens que no van a l’escola fins als 6 anys, potser no han assolit. Per tant, les famílies i les escoles han d’anar conjuntament, col·laborar i estar d’acord, perquè si el nen es troba en dos contextos diferents tractant-se de la mateixa situació, el més probable és que elegirà aquella opció que trobi més còmoda encara que no sigui la correcta. Així, hem de donar molta importància als hàbits perquè són molt importants per al desenvolupament del nen.

A més a més, les fonts del currículum són la sociocultural que es refereix a allò que és important en un context determinat de la societat, la psicològica que és allò que és adient a ensenyar en un moment adequat de l’alumne, la disciplinària que es refereix a allò que és rellevant en cada àrea o assignatura i la pedagògica que  fa referència a com s’ensenya el contingut depenent de la disciplina. A més d’aquestes fonts, cal emprar les eines tecnològiques per poder estar al nivell de les noves tecnologies i aprendre a aprendre a partir d’elles.
Per últim, l’eina que hem après aquesta setmana és Ivoox, on pots penjar les teves pròpies produccions d’àudio i sentir-ne d’altres relacionades amb el tema que t’interessi. Jo he fet la següent pràctica: