Educació infantil!!

No hi ha cap etapa en l’educació on hi hagi tantes diferencies cognitives entre els alumnes com en l’educació infantil. Per exemple, un nen de 6 mesos i un nen de 5 anys es troben en etapes cognitives completament diferenciades, però tot i així els dos estan en educació infantil. Els nens i nenes comencen a fer els seus primers esquemes, però llavors els han de reformular quan coneixen noves situacions i els han de tornar a organitzar. “Tal como dijo Piaget (1969), se conoce cuando se actúa sobre los objetos, cuando se hacen acciones sobre los objetos. Cuando un bebé de cuatro meses consigue sujetar un objeto, aplica lo que se denomina un esquema de acción. (Solé, 2010, 24) “Mediante los procesos que Piaget denominó de asimilación (aplicación del mismo esquema a diferentes objetos y situaciones) y acomodación (pequeños cambios que introduce en los esquemas para adaptarse a situaciones diferentes), los niños y niñas en la etapa sensomotriz hacen un aprendizaje del mundo que les rodea y aprenden a resolver las situaciones con las que se encuentran, al mismo tiempo que van utilizando instrumentos (esquemas) cada vez más complejos para indagar e intervenir en la realidad”. (Solé, 2010, 25) Cal destacar, que aquest cicle el duim a terme totes les persones quan aprenem una cosa nova o perfeccionem un coneixement.

A més, la relació família-escola és molt important per poder dur a terme una educació correcta i coherent de l’infant. D’aquest tema, a classe la mestra ens va explicar una anècdota d’un nen que a casa seva sempre anava a fer pipi al camp, però quan va començar a anar a l’escola, la seva mestra deia que no podia fer pipi al pati i que ho havia de fer al bany, però el nen no volia. Per tant, en aquesta situació, la participació de la família es molt important perquè, si el nen a casa seva encara pot fer pipi al camp, no s’acostumarà a anar al bany i a l’escola voldrà continuar anar al pati perquè és més fàcil. Però, si la família es posa d’acord amb la mestra pot col·laborar en la millora del nen. Per tant, no hem de crear contradiccions als nens, perquè sinó elegeixen l’opció més còmoda per a ells, encara que sigui la incorrecta.

Els mestres hem de tenir una atenció individualitzada a cada alumne, per exemple, si tenim un nen que encara no està preparat per passar d’etapa, llavors, ha de continuar un temps més jugant. O un altre exemple seria a l’hora d’ensenyar les lletres p, b i d a la classe. Per ensenyar aquestes lletres ens hem de fixar en la panxeta, si està dalt, baix, a la dreta o a la esquerra. Però abans de fer això, primer hem d’ensenyar on es troba l’esquerra, la dreta, dalt i baix, per a que l’aprenentatge sigui significatiu. Per tant, l’atenció individualitzada és fer front a les necessitats educatives de cada alumne en concret.

Maria Montessori donava molta importància al nen i a la manipulació. Va ser una dona que va inventar molts dels jocs infantils que coneixem ara, feia lletres amb goma i llavors feia que els alumnes abans d’escriure la P l’escoltessin i busquessin el fonema en les paraules.

                     

L’educació infantil es divideix en dos cicles o etapes; l’etapa dels 0 als 3 anys que no és obligatòria i és privada i l’etapa dels 3 als 6 anys que és obligatòria i gratuïta. “Con la reforma educativa vinculada a la LOGSE, se hizo una apuesta  por la adopción de un modelo más abierto, ya que no todas las decisiones se toman desde la administración educativa.”  (Solé 2010, 61) Per tant, la LOGSE incorpora una estructura de currículum oberta i flexible, que s’ha d’anar tancant a mesura que passem de nivell. Cal destacar les diferents àrees curriculars, el descobriment de sí mateix (alumne: autonomia, autoconcepte.), descobriment de l’entorn natural i social i comunicació i llenguatge (pot ser lingüística, matemàtica, musical, corporal, tecnològica, no verbal, artística (desenvolupament de la creativitat)).

Personalment, després dels anys consider que en l’àrea on més hem defenc és en la matemàtica, però és la que més m’agrada i on millor em defenso perquè és molt mecànica i sistemàtica, i és lo que desde sempre he aprés a l’escola. Ja que per exemple pintar o cantar, que quan jo estudiava no eren “importants” per a la societat, ara em costa més.

“Así pues, en la etapa de educación infantil, fomentar el aprendizaje y el desarrollo de las niñas y los niños significa ayudarles a progresar en la identificación de la propia identidad, en el conocimiento y la valoración de sí mismos, tanto respecto a las capacidades como a las limitaciones” (Solé, 2010, 70)

D’altra banda, Ken Robinson ha fet el discurs, “maten les escoles la creativitat?” on fa un experiment. Pregunta la utilitat d’un clip a alumnes de diferents nivells d’educació. Els nens petits podien emprar el clip per qualsevol cosa, però els de 10 anys per culpa de l’educació no tenen creativitat i només tenen un valor únic. Per tant, a mesura que passen els anys i l’alumne assoleix nivells superiors, es va destruint la creativitat al model tradicional.

Encara m’enrecord, d’una activitat que varem fer a classe quan tenia 5 anys. Érem la classe dels conills, i ja havíem terminat totes les feinetes de fixes amb conills dibuixats on havíem d’encerclar els conills petits, pintar-los i coses per l’estil. Llavors, com que l’havíem terminat havíem de fer la portada en una cartolina grossa de DIN-A3. La mestra Carmen ens va explicar que havíem d’emplenar el conill que estava dibuixat a la portada amb boletes de paper pinocho taronja. Però a mi no hem va agradar la idea, i vaig agafar el paper pinocho i el vaig retallar amb la forma del conill i el vaig aferrar, llavors, vaig fer una boleta i la vaig aferrar a la cua. A mi hem va parèixer que m’havia quedat molt polit, encara més que els conillets dels meus companys, però quan ho va veure la mestra hem va dir que si no havia escoltat que s’havia de fer tot amb boletes, i jo li vaig contestar que si però que m’agradava més d’aquesta manera. Al final va acceptar que es quedés com ho havia fet però no li va fer molta gràcia. Des de llavors, sempre que m’han donat les instruccions de com fer una cosa l’he feta d’aquella manera, a no ser que la mestra especifiques que la féssim com volguéssim.

Miguel Ángel Santos Guerra té una entrada al seu bloc que mostra clarament la destrucció de la creativitat d’un nen per part de la seva mestra que només li donava com a única solució pintar una flor vermella amb la tija verda. Personalment, aquest text m'ha causat una gran impressió, fins al punt que després de haver-la llegit a classe, quan ho volia comunicar en aquesta entrada de bloc, tenia en la ment que es tractava de un vídeo de tant que havia visualitzat la situació. Esper que us agradi.

Els mestres hem d’ensenyar tots els tipus de llenguatges per a que l’alumne pugui trobar on es sent més còmode i on pugui desenvolupar millor la seva creativitat. Fins fa poc, només es tenien en conte l’escola tradicional que només té dos teories de les intel·ligències múltiples; la lingüística i la matemàtica. Però, realment existeixen vuit; la musical, l’especial (arquitecte), la sinestètica (vall), la interpersonal (psicòleg), la naturalista (entendre l’entorn), la lingüística, la matemàtica i la interpersonal.

       

      Teoría De Las Inteligencias Múltiples De Howard Gardner from Mayra Fumerton

D’altra banda, cal destacar que en educació infantil tots els temps són educatius i es tracta de crear bones rutines. Per exemple a l’hora d’escorçar, els nens aprenen hàbits de neteja com rentar-se les mans abans i després de menjar, aprenen a menjar tot sols, aprenen a estar tranquils amb els seus companys de classe... Com destaca na Isabel Solé al seu llibre “El pequeño crece y aprende en todo momento gracias a la acción educativa de las personas que le rodean y las experiencias que tiene en este contexto.” (2010, 111)

Aquesta foto és de Comunidad de Madrid i l'he agafat de Flickr

Els nens han d’aprendre les normes de la nostra societat i per tant els hem de mostrar quins són els límits que separen allò que està ben fet d’allò que està malament. I això s’aconsegueix amb premis quan el nen o nena ho ha fet bé i amb un càstig quan ho ha fet malament. Com afirma na Solé “En todas estas situaciones en que se hace un aprendizaje de las normas de conducta, son útiles los premios y los castigos pertinentes para reforzar o evitar una conducta determinada.” (2010, 26) Com que tot l’entorn de l’infant li serveix com a model, ja que imiten allò que veuen, hem de procurar fer les coses correctament per a que després el nen ho imiti “Los niños y niñas de la etapa de educación infantil muchas veces aprenden por imitación de lo que ven y viven en su entorno. Las personas que le rodean y que son importantes para ellos representan y se transforman en el modelo de lo que se querría ser.” (Solé, 2010, 27)

A partir del treball per projectes l’alumne construeix el seu propi coneixement. El procediment de realització d’un projecte, ve marcat primerament pel plantejament d’un conflicte fins arribar a solucionar-lo. Tot està relacionat, per tant hem d’ensenyar de forma globalitzada, relacionant tots els coneixements amb exemples i situacions de la vida real “para el alumno o la alumna hacer aprendizajes globalizados significa establecer relaciones entre lo que se le presenta o explica y lo que ya sabe o ha vivido, con lo cual puede hacer un aprendizaje más o menos significativo” (Solé, 2010, 152) Per tant, el coneixement previ que té l’alumne sempre s’ha de tenir en compte.

Planificar les classes a educació infantil té diverses utilitats com: “ Permite tomar consciencia de la intencionalidad que preside la intervención, prever las condiciones más adecuadas para alcanzar los objetivos propuestos y disponer de criterios para regular todo el proceso” (I. Solé, 2010, 126). Per tant, encara que l’educació infantil no sigui obligatòria, els mestres hem de programar les nostres classes, ja que té grans beneficis. Tot i que les classes estiguin programades, probablement que el es farà realment durant aquella sessió no serà tot el que la mestra havia programat perquè molt sovint hi ha imprevistos que porten cap a una desviació, però que finalment la mestra torna a reconduir per arribar a assolir els objectius plantejat. “A veces, la propia maestra decide modificar parcial o totalmente las previsiones, ya sea porque merece la pena aprovechar un acontecimiento extraordinario, o bien porque, por algún motivo, lo que se había diseñado no funciona tal como estaba previsto y se considera más razonable introducir un cambio.” (I. Solé, 2010, 145) Això es així, perquè no només hi ha un únic camí per arribar als objectius.

Aquesta darrera entrada engloba molts de conceptes ja esmentats en altres entrades, però ho he tornat a esmentar ja que tot està relacionat. Tot hi així, podria parlar de moltes més coses, com els espais, el temps, la motivació intrínseca o extrínseca..., però llavors, es faria molt pesat. 

Aquesta imatge és de Huetor Vega i l'he agafat de Flickr

En definitiva, hem de progressar i arribar a aconseguir els nostres objectius de canvi en educació. El mestre ha de passar a un segon pla i els alumnes han de ser els protagonistes. Ja no es tracta de tenir vint alumnes asseguts a la cadira escoltant i memoritzant tot allò que diu la mestra. Els mestres hem de fer que els alumnes aprenguin construint coneixements significatius que estiguin relacionats amb la vida real i basar-nos en les pròpies experiències dels alumnes. Tot això emprant les noves tecnologies (TIC).

Per últim, totes les companyes de la classe i jo, hem fet aquesta eina, voicethread, fent una petita referència a l’educació infantil.